10-11-2007 (Aniversari del cosinet Jan i Santa Noa)

Aquest matí tornem a marxar cap a Sant Joan de Déu amb una bona febrada de la Jana. Després de les analítiques pertinents ens donen l’alta: hem de controlar-li la febre i medicar si cal.
Baixem cap a casa, dinem alguna cosa i marxem a la festa d’aniversari del cosinet Jan amb la Noa i deixem la Jana amb els iaios.
La festa de cosinet està molt bé i li plouen un munt de regals de tot arreu. Havíem comprat dos vestidets per les nostres filles, però només li hem pogut posar a la Noa, perquè la Jana s’ha quedat a casa tot i que ja es va trobant millor.
Acabada la festa tornem cap a casa i la veritat és que la cara de la mama i del papa són un poema: estem rebentats de tot el dia. Esperem que la nit vagi bé...

11-10 al 09-11-2007 (Quin mes!!)

Portem una temporadeta que déu n’hi do. Entre d’altres coses tenim una urticària de la Noa, dos ingressos de la Jana a Sant Joan de Déu per febre i otitis, una repetició de la mateixa urticària de la Noa a la Jana i algunes visites mèdiques per control de pes, ecografies i anàlisis. Hem deixat de marxar a Tivissa pel pont d’octubre i a la Cerdanya pel pont de novembre. I tot això també ha representat unes quantes nits sense dormir i algunes tardes de plors. No sabem quan durarà això, però resistirem.

Però tot i així, només cal mirar la careta de les nostres pekes per tornar a agafar forces i perquè se’ns passin tots els mals.

02-10-2007 (Sopar amb els tiets de Reus)

Avui ens visiten la tieta Marta i el tiet Dani. Arribem cap a última hora de la tarda mentre els hi estem donant un biberó.

Després de fer el rotet la Noa s’adorm a braços de la tieta Marta i la Jana continua batallant a braços del Dani. Aprofitem per comunicar de forma oficial al Dani que serà el padrí de la Jana, cosa que accepta sense pensar-s’ho dues vegades i que li fa molta il·lusió.
Arriba l’hora del bany. Aquests últims dies han seguit plorant durant el bany, tot i que la Jana sembla que una mica més tranquil·la que la Noa. Col·loquem a l’aigua la Noa tot esperant els seus plors i els seus brams, però la sorpresa és majúscula quan, tot i alguna cara estranya, no es queixa gens. Quedem al·lucinats i els tiets fan broma dient-nos que som uns exagerats i que aquestes nenes són tant bones que no saben plorar. Col·loquem a la Jana i tampoc plora ni es queixa. Quina alegria, les nostres nenes ja no ploren com a desesperades quan les banyem. Estem molt contents, sabíem que aquest dia havia d’arribar, però no esperàvem que fos d’una manera tant repentina.
Havent-les banyat es queden adormides al bressol, cosa que aprofitem per sopar nosaltres. Acabant els postres les petitones comencen a demanar el seu sopar i els tiets s’encarreguen de donar-li el seu biberó.
Després de fer el rotet i col·locar-les al bressol, els tiets marxen cap a Reus.

Hem passat una bona estona junts. Ara ja és hora d’anar a dormir i el papa demà haurà d’anar a treballar després de tots aquests dies de festa per paternitat. Serà la primera vegada que estarà separat més de 24 hores de les seves filles i això li fa molta pena. A veure com anirà, la nit per un costat i la feina per una altra.

30-09-2007 (Dinar Jan)

Hem quedat amb el cosinet Jan, la tieta Carol i el tiet Joan per dinar tots junts a casa. Venen a mig matí i aprofitem per sortir a fer una passejadeta. Després de fer un tomb, anem cap a casa a donar de menjar a les tres criatures. La Noa i la Jana s’adormen després d’haver-se acabat els seus respectius biberons i el Jan continua batallant després de l’intent dels seus pares per fer-lo menjar.
Dinem “tranquil·lament” i aleshores el Jan es queda adormit sobre la falda de la seva mama. Estem xerrant una estona fins que el Jan es desperta.

Llavors decidim sortir a fer un tomb. A mitja Rambla les nostres pekes comencen a plorar. Encara no fa ni dues hores que han menjat, però ja comencen a protestar que tenen gana.
Anem tirant cap a casa. De camí recollim l’àvia del Jan que marxarà amb ells cap a Rubí. S’alegra molt de veure’ns a tots quatre, perquè encara no havia tingut ocasió de fer-ho.
Ja a casa les nostres filletes es prenen el seu biberó.

23-09-2007 (1 mes)

Avui les nostres petitones ja fa un mes que van néixer. Per una banda ha anat molt ràpid, però per un altra també és veritat que hem passat les 24 hores de tots aquests dies amb elles i tenim la sensació d’haver compartit intensament tot aquest temps amb les nostres nenes.
El dia transcorre dins la “rutina”. Passejada ràpida pel matí i dinar a casa. Fem un tomb per la tarda i abans de sopar: bany. Avui segon dia de bany. A veure com anirà la cosa. Hem parlat de les sensacions del primer dia i hem pensat que potser ens ho hem de prendre amb més calma, dedicar-li una mica més de temps a cada nena. A veure si això les tranquil·litza.
Sembla que la Jana no brama amb la intensitat d’ahir. Potser la cosa funciona. Però quan el papa agafa a la Noa i la posa dins l’aigua la història d’ahir es repeteix. Plora i crida sense parar fins que la tetina del biberó entra dins la seva boqueta. Sembla que el tema del bany ens l’haurem de prendre amb filosofia: paciència.
Després de sopar gaudim de la coca que la mama ha fet per les seves filletes que compleixen un mes.

22-09-2007 (1er bany)

Avui hem dinat a casa l’àvia Lupe, l’avi Carles i el besavi Vicenç. Ens hem d’anar acostumant a fer vida més o menys normal. Els papes van aprenent poc a poc, però és que ara tot és nou per a nosaltres.

Aquesta tarda hem decidit que ja és hora de fer el primer bany. La cosa no serà fàcil. El pis és petit i preparar totes les coses ja és tota una història. Col·loquem la banyera, el canviador, els bolquers, el sabó, les cremes l’esponja, el pijama,... al menjador. Deixem els biberons apunt per donar-los-hi just després del bany.
Agafem la Noa, la despullem i la posem a l’aigua. Comença a plorar. La mama la va ensabonant i continua plorant. Li esbaldeix el cos i comença a rentar-li el cap. Sembla que la matin: plora i crida de mala manera. No sembla que la relaxi gaire. Amb el cap esbaldit, la traiem de l’aigua i l’assequem amb la tovallola. Encara no ha parat de plorar. Li posem crema hidratant per tot el cos i el plor continua. Fins que la mama no li col·loca el pitet i li “enxufa” el biberó, la Noa no para de plorar i bramar.
Ara toca la Jana. El papa la despulla i li treu el bolquer. Però quan la col·loca a l’aigua,... tres quarts del mateix. Comença a parar i no para fins que li “enxufem” el biberó.
La primera experiència aquàtica no sembla que hagi agradat massa a les nostres pekes. Esperem que la cosa vagi millorant perquè aquest primer bany ha sigut un drama.
Després de la toma totes dues s’han quedat adormides profundament, però no de relaxades, sinó d’esgotades de tant plorar.
Aprofitem l’avinentesa per comunicar oficialment a la tieta Eva que serà la padrina de la Jana.

21-09-2007 (Lucía)

Hem quedat amb la Silvia i el Josan. La Silvia estudiava infermeria amb la mama i ens hem seguit veient de tant en tant des de que van acabar la carrera. També han estat pares d’una nena que es diu Lucía i que va néixer quatre dies abans que vosaltres. És per això que encara no us ha vist.
Ens trobem per anar a prendre alguna cosa. Veiem a la Lucía grandíssima: fa 4,2 quilos, davant dels 2’5 de la Noa i els 2,3 de la Jana.
Passem una bona estoneta junts xerrant d’aquesta nova vida que hem començat. La veritat és que fem una bona fila: 2 cotxets (1 doble) i nosaltres quatre.

Abans no se’ns faci massa tard, ens acomiadem contents de veure’ns.

19-09-2007 (Pediatra)

Tenim la primera visita amb la pediatra del nostre ambulatori. Sortim de casa després del biberó de les 16 hores. Tot passejant arribem al nostre CAP. Pugem a la tercera planta i esperem el nostre torn. La infermera ens fa passar a la consulta i comença a explorar a les nenes. Quan ja ha fet una primera exploració, avisa a la pediatra que se les mira més profundament. La visita transcorre distesa i ens emportem molt bona impressió d’aquest primer contacte.
La Noa ja pesa 2.640 grams i la Jana 2.400. Aquestes nenes augmenten a un ritme frenètic, cosa que ens alegra. La cosa va bé.

13 al 18-09-2007 (vida a casa)

La vida a casa transcorre entre tomes cada tres hores (no perdonen ni una), canvis de bolquers i dormides entre biberons. Pel matí solem sortir a passejar entre la toma entre la toma de les 10 i la de les 13 hores. Per les tardes solem tenir algunes visites d’amics, familiars i coneguts.
I les nits... ai les nits... la veritat és que hem tingut nits bones, no tan bones i dolentes. Els que han estat pares ja coneixeran els famosos còlics. Entre algunes tomes, sobretot nocturnes, els hem patit. Però què hem de fer? Estem 24 hores al dia només per elles i és el que ens toca. I de fet ho fem molt gustosament.
El 15 rebem la visita de la cosineta Laia que ve a sopar a casa. Passem una bona estona amb la tieta Teresa, el tiet Moi i les cosinetes Laia i Núria. La tieta Teresa rep la notificació oficial de que serà la padrina de la Noa.
El 18, entre d’altres dies, també ens visita el cosinet Jan, que al costat de les nostres filles es veu ja molt gran. És un belluguet i ja ha començat a gatejar. També notifiquem de manera oficial al tiet Joan que serà el padrí de la Noa.

12-09-2007 (Alta mèdica)

Toca visita al metge. Anem a la Maternitat per a que ens donin l’alta mèdica definitiva de les nostres filles.
Organitzem tot el desplegament necessari per a desplaçar-nos fins a l’hospital a Barcelona: anar a buscar el cotxe, agafar el cotxet, controlar els biberons, roba de recanvi, bolquers, col·locar les nenes al maxi – cosi,... Quan ho tenim tot a punt marxem tots quatre cap a l’hospital.
Aconseguim aparcar davant de la Maternitat (cosa poc habitual). Col·loquem les nenes al cotxet i anem cap a dins. Presentem papers i ens indiquen on hem d’anar.
Mentre esperem veiem a la infermera que venia a casa i que hem quedat que col·locarà les arracades a les nenes. Ens fa passar a una consulta i les hi posa. La mama i el papa es queden amb mal al cor pel que acaben de patir les seves filles. A més a més, no sabem veure a les nostres pekes amb arracades (és qüestió de temps, però ara mateix no ens agrada).
Seguidament passem a la consulta amb el pediatra. Les examina i les troba perfectes. Els hi dóna l’alta definitiva i ens comenta quatre coses que hem de saber. Sortim de la consulta amb la Noa i la Jana plorant: tenen gana. Preparem els biberons i en una sala d’espera els hi donem. Després dels rots de rigor, recollim les coses i cap a casa.
Arribem amb la logística habitual. Avui és un dia important. Les nostres pekes ja tenen l’alta, ja podem fer vida, més o menys, normal. Podrem sortir a passejar i cada cop falta menys pel primer bany: al ser tan petites no les podem banyar perquè perdrien massa temperatura corporal. Ens han marcat els 2.500 grams com a pes de referència per poder-les banyar.

11-09-2007 (Diada Nacional)

Avui és el primer dia que sortirem amb les pekes al carrer. Tenim moltes ganes de treure-les, ni que sigui un moment, i passejar tots quatre plegats. Com que demà anem al metge i en donarà l’alta, sortirem un momentet pel barri.
És el primer dia i comprovem que és tot un ritual: controlar l’hora del biberó, canviar el bolquer a les nenes, vestir-les per l’ocasió, baixar el cotxet, baixar a les petites i col·locar-les a lloc. Després d’una estoneta de posar-nos en moviment aconseguim sortir per la porta de la finca.
Passem per casa els iaios i ja fem una primera parada. Seguim el trajecte cap a la Plaça Lluís Companys, on es celebren els actes de la Diada. El camí es fa llarg per les múltiples aturades al llarg del trajecte. Tothom vol veure a les petites. Una mica atabalats arribem a la Plaça i les nostres filles no deixen de ser el centre d’atenció. Quan s’acosta la una del migdia i aprofitant que els hi toca la toma, anem fent via cap a casa.
Estem relativament sorpresos per l’expectació suscitada, però ens anem fent a la idea que, a partir d’ara, sortir al carrer significarà tot això.

10-09-2007 (La Jana ja fa 2.100 gr.)

Avui tenim visita de la infermera a casa. Segueix el procediment habitual i a l’hora de pesar-les la Jana ja fa 2.100 grams. La Noa segueix en la seva línia i ja fa 2.330 grams. La infermera ens informa que dimecres haurem d’anar a la Maternitat a visitar el pediatra perquè ens doni l’alta de les nostres filles: QUINA IL·LUSIÓ!!! Estem molt contents, dimecres ja tindran l’alta i podrem començar a fer vida una mica més “normal” amb les nostres nenes.

30-08 al 09-09-2007 (Primers dies a casa)

Els primers dies transcorren tranquils: biberons, bolquers i visites. La il·lusió de tindre-les a casa i disposar de tot el temps per estar amb elles, ajuda a passar aquest període d’adaptació mútua.
El papa s’ha passat uns quants matins arreglant tots els papers: registre (primer a l’Hospitalet i després a Barcelona), a l’INSS, a la FHSPC (feina de la mama), els bombers de Barcelona (feina del papa), ambulatori, Departament de Benestar Social i Família i Hisenda. Sens dubte ha estat la pitjor part que li ha tocat al papa. Per això, el fet d’acabar-ho produeix una gran alegria al papa, cansat d’anar amunt i avall i de fer cues, i a la mama, perquè així estarem tots quatre junts.
La infermera va venint dos cops per setmana. Els hi pren la temperatura a les nenes, les ausculta i, el més important de tot, les pesa. Poc a poc les petites van agafant pes i la Noa aviat supera els 2.100 grams que tenen establert per donar l’alta definitiva. Tot i així, esperarem a que la Jana també assoleixi els 2,1 kilos per anar a la Maternitat a que les visiti el pediatra i els doni l’alta definitiva.

29-08-2007 (Cap a casa)

Avui donen l’alta domiciliària a les nostres filles. Com que ja van guanyant pes (encara no arriben als dos quilos) les podem portar cap a casa, però en les mateixes condicions que estan a la sala d’intermitjos: canviar bolquers, donar biberó cada tres hores i no sortir al carrer.
Arribem a la toma de les 13 hores amb tot apunt. El cotxe amb els dos maxi-cosi, les dues enganxines de NADÓ A BORD que el tiet Dani i la tieta Marteta ens van regalar i tota la comitiva.
Els hi donem l’últim biberó a les nenes a la sala d’intermitjos, els canviem els bolquers, parlem amb la pediatra i col·loquem a les petitones a dins del maxi-cosi. Sortim, per fi, al carrer amb les nostres filles, però ràpidament les posem a dins del cotxe. I quan ho tenim tot apunt marxem amb la tieta Txell camí cap a casa.
El papa condueix estranyament tranquil. La responsabilitat i la sensació que produeix portar a dues personetes fa canviar el punt de vista quan t’asseus al volant.
Parem a casa l’àvia Lupe, l’avi Carles i el besavi Vicenç per a que vegin les nenes aprofitant que passem per allí al davant. Seguim el nostre camí cap a casa. Aparquem i ens dirigim amb les nostres filles en braços cap el nostre niu. Quan obrim la porta ens trobem el tiet – avi Cesc, el tiet Joan i el tiet Sergi amb la càmera de fots, la càmera de vídeo i la casa adornada donant la benvinguda a les nostres filles. Fa una bona estona que s’esperen per donar-nos la sorpresa, cosa que li afegeix, encara més valor al seu bonic gest.
Entrem tots quatre emocionats, com una família, a la que serà la nostra llar. Estem molt contents. Col·loquem les nostres pekes als seus corresponents bressols. La gent marxa i quedem tots quatre sols. Ara la mama i el papa no tenen altra feina que vigilar les 24 hores del dia les seves nenes.

28-08-2007 (La Jana al bressol)

Avui el papa i la mama es passen el dia amunt i avall per donar les tomes a les nenes. I al migdia, després de la visita de la pediatra, a l’arribar ens trobem la Jana al bressol fora de la incubadora. La mama i el papa es miren il·lusionats, els brillen els ulls. Saben que això s’acaba, que aviat marxarem tots quatre cap a casa. La pediatra parla amb nosaltres i ens confirma la nostra sospita: demà ens les emportem cap a casa. Estem molt contents, amb unes ganes boges de que arribi demà i entrar, per fi a casa com una família.

27-08-2007 (Li donen l’alta a la mama)

En la toma del migdia (13 hores) del diumenge 26, baixem a la sala d’intermitjos i ens trobem amb la sorpresa que ja han tret la Noa de la incubadora i l’han posada en un bressol. Ens fa molta il·lusió perquè això és una bona senyal. Aquestes nenes van guanyant pes i aviat podran venir a casa.
Però també avui li donen l’alta mèdica a la mama. És una bona notícia perquè això vol dir que tot va bé i que s’ha recuperat ràpid. Tot i així estem molt tristos, sobretot la mama, perquè tornem a casa i les nostres filles es queden a la Maternitat. Arribar a casa només dos en lloc dels quatre que havíem imaginat es fa dur encara que sigui el millor per a tots.
Sabem però, que aviat marxarem amb les petitones i serà per sempre.

25 i 26-08-2007 (Vida a l’Hospital)

Divendres 24, dissabte 25 i diumenge 26 transcorren entre tomes de les criatures i visites de família, amics i coneguts. Ens ve a veure molta gent i la veritat és que ho portem força bé. De fet ens ajuda a distreure’ns entre toma i toma. Si les nenes estiguessin amb nosaltres a l’habitació, segurament no diríem el mateix. Tot i així tenim ganes de que estiguin amb nosaltres, disfrutar-les, gaudir-les, acariciar-les, abraçar-les, mimar-les,...

24-08-2007 (Primer dia)

Avui la mama podrà tornar a veure les seves filles que només va poder contemplar un fugaç moment al néixer. Fa més de 24 hores que no les veu. Només les ha vist en foto. El papa baixat cada tres hores a fer les tomes de les nenes i la mama ja el podrà acompanyar a la de les 13 hores. La veritat és que se’n mor de ganes. Per la mama el més dur ha estat no poder veure a les seves petitones.
A les 12:40 baixem cap a la sala d’intermitjos. Després de prendre les mesures higièniques pertinents, entrem a dins la sala. El papa li diu a la mama on estan les seves filles. L’emoció recorre el seu cos i les llàgrimes cauen dels seus ulls: per fi pot veure les seves nenes. Són guapíssimes!!!
El papa li ensenya pas per pas tot el que ha de fer a cadascuna de les nenes i l’instint maternal aflora instantàniament: sembla que ho hagi fet tota la vida. La mama, contenta i satisfeta, fa a partir d’ara totes les tomes de les seves filles.
La mama es va recuperat molt bé de la cesària i cada dia es troba millor.

23-08-2007 (El gran dia)

Avui és el gran dia. Avui, la mama i el papa veuran a les seves filles. Estem nerviosos. Aquesta nit hem dormit més aviat poc. El despertador a sonat a les 6:45, ens hem dutxat i hem anat cap a la Maternitat. Han vingut amb nosaltres les dues àvies i la tieta Txell.
Aviat fan passar a la mama. La resta quedem fora a la sala d’espera. Al cap d’una estona surt la mama i se l’emporten al quiròfan. L’amiga – llevadora Mia va amb ella. La tieta Eva i l’avi Evarist no triguen a venir.
La Mia va entrant i sortint per explicar-nos com van anant les coses. La mama està una mica nerviosa, però li posen l’anestèsia i quasi ni s’entera; això facilita que es relaxi una mica.
Ja a quiròfan, la mama li dóna la maneta tota l’estona a la Mia. L’ambient a quiròfan és molt bo i això ajuda a la mama a passar-ho millor. La Mia va a buscar al papa que no pot entrar al quiròfan, però s’espera a fora per a veure a les seves filles.
A les 10:54 el papa, molt nerviós a fora, sent els primers plors de la seva filla Noa i a les 10:56, els de la Jana. Emocionat, nerviós i impacient el papa espera a que la Mia el deixi passar. Veu a les seves nenes a dins d’una incubadora amb els ulls ben oberts i mirant al seu voltant. S’emociona, lo just, perquè en seguida ha de marxar i esperar-se un altre cop a la sala amb els avis i tiets. Tots es tiren damunt del papa per preguntar-li, però no els hi pot dir massa coses perquè les ha vistes un moment. El papa té moltes ganes de veure a la mama.
De cop s’obre una porta d’on surt la incubadora amb les dues nenes, i tota la sala d’espera es tira al damunt a veure-les, mentre la pediatra dóna uns papers al papa i li explica el que ha de fer amb tota aquella paperassa.
Mentre, s’emporten les petitones cap a la sala d’intermitjos on els hi faran una revisió i la pediatra les explorarà.
El papa arregla tots els papers i li porta unes etiquetes a la metgessa que s’ha endut les seves filles. Diuen al papa que s’esperi. Aleshores ve la tieta Txell i li diu al papa que ja pot veure a la mama. Dubta un moment: la pediatra diu que s’esperi, però el papa no desitja res més en aquest moment que veure com està la mama. El papa surt “corrents” cap a la sala d’espera. Ja ha arribat l’avi Carles. Hem diuen on està la mama i entro decidit. Quan ens veiem les llàgrimes ens salten dels ulls i ens fonem en una abraçada. El papa torna a marxar a la sala on estan les seves filles i a esperar que li diguin alguna cosa. Pugen la mama a l’habitació.
La pediatra explica al papa que les nenes estan molt bé, només que són petitetes. La Noa pesa 1.870 gr. i la Jana 1.730 gr. Estan a la incubadora i seguiran la seva evolució.
Ara, cada tres hores, la mama i el papa poden anar a la sala d’intermitjos, on estan les nenes i on l’accés és restringit, a prendre la temperatura de les seves filles, curar-lis el melic, canviar-lis el panyal i donar-lis el biberó.
Estem a l’habitació i la mama no es podrà aixecar del llit en 24 hores. Això és el més dur per a la mama, un dia sencer sense veure les seves filles després de dur-les 38 setmanes a la panxa. Això l’entristeix. Però al papa li tocarà baixar cada tres hores a fer les tomes de les dues nenes. Al principi va una mica perdut, però en seguida es posa les piles: té per davant vuit tomes sol per dues filles.
El papa els fa fotos a les nenes per ensenyar-les a la mama. Enviem missatges de mòbil a tots els coneguts i el telèfon no deixa de sonar.
Avui ha estat un dels dies més feliços de la nostra vida. No saps el que es pot arribar a estimar a un fill fins que el tens.

22-08-2007 (El dia abans)

Demà serà el gran dia, per fi veurem la careta de les nostres filles. Vivim aquestes últimes hores entre il·lusionats i una mica espantats per veure com anirà tot.
El matí l’hem passat netejant la casa i deixant-ho tot apunt per quan tornem amb les nines de la Maternitat.
Hem dinat amb la Valeria i el Luciano: són família llunyana de la mama. Són una parella d’argentins que vam conèixer l’any passat a Buenos Aires. Hem passat una bona estona junts i després els hem acompanyat a l’aeroport: seguien el seu viatge cap a Londres.
La tarda l’hem passat a casa controlant-ho tot i rebent un munt de trucades. Fem les últimes fotos de la panxa de la mama el dia abans de la cesària i ens anem al llit sense saber com anirà la nit: la mama ja fa dies que dorm força malament.
Esperem que tot vagi bé i que us tinguem aviat entre els nostres braços.

16-08-2007 (Última visita a la metgessa)

Avui sabrem si les nostres filles han de néixer el dia 16 o el 23. A la mama li fan tot el pre-operatori, que consta d’un electrocardiograma i d’una visita amb l’anestesista que li pregunta i informa a la mama de tot el que ha de saber.
Aleshores ens esperem a la visita amb la metgessa. Ha de comprovar la quantitat de líquid que tenen les nenes i si segueixen creixent, per decidir si ja mateix fan la cesària o ens esperem al dijous dia 23 que és el dia que ens toca. Després de comprovar que la quantitat de líquid és correcte (la mama ha begut tanta aigua aquests últims dies que diu que li sortiran granotes a la panxa) i que han crescut una miqueta, ens informa que el dia 23 serà el gran dia.
Marxem contents, perquè hem tornat a veure les nostres nenes i l’àvia Lupe també les veu per primera vegada, ja que com està de vacances ens va demanar si ens podia acompanyar.
Ja només queda una setmana (7 dies) per al feliç aconteixement. Passem tota la tarda rebent trucades d’un munt de gent que vol saber si ja som papes. Ens sorprèn, gratament, tanta expectació, però no volem ni pensar el dia que neixin.
Acabem el dia a casa l’àvia Lupe celebrant l’aniversari del tiet Xavi que avui fa 32 anys.

14-08-2007 (Sopar amb el tito Mayo)

Avui tenim un convidat a sopar. Es el tito Mayo. Es diu Enric i va estudiar amb el papa a Lleida. Els dos vam fer INEF i després hem anat treballant junts en alguna ocasió i ens hem seguit veient. I a 10 dies del dia que està previst el naixement de les nostres petites ha vingut a veure’ns.
Es queda esgarrifat de veure la panxa de la mama, però està molt content. Ens explica que aquestes vacances ha estat a Mallorca amb el Toni i el Guiteres, com ja va sent habitual. S’ho han passat molt bé i ens posa al dia de com està la gent.
Nosaltres li parlem de com ho tenim tot previst de cara al naixement de les nostres bessones. Després d’assegurar-li que li farem saber el dia que neixin les nenes, s’acomiada i se’n va cap a casa seva a Barcelona, perquè ell és de Sant Vicenç de Torelló.

13-08-2007 (Bany al terreno amb tots els avis)

Avui anem a dinar amb tots els avis a Bruguers. Passem a recollir a l’avi Carles i l’àvia Lupe per casa seva i pugem cap al terreno. Allí hi trobem l’avi Evarist, l’àvia Antònia, el gos Nervi i tots els bitxos que l’avi té allí. Després de saludar-nos i veure tots els animals i l’hort, ens preparem per donar-nos un bon banyet a la piscina.
Ens banyem tots, encara que a algunes els hi costa més entrar a l’aigua que d’altres. Estem una estona i després anem a preparar el dinar. Patates fregides fetes al foc i carn a la brasa. L’àvia Lupe fa l’allioli i els avis preparen el foc. Dinem molt a gust i fem una llarga sobretaula, on el tema estrella són les dues nenes que aviat han d’arribar.
A la tarda, recollim les coses i marxem cap a casa. Camí a l’Hospitalet rebem una trucada dels tiets Moi i Teresa, que ens informen que estan esperant un altra nena: la Núria. El tiet Moi i el papa ja es veuen l’estenedor de casa ple de calcetes.

Hem passat un dia més i ja falta menys per tenir entre els nostres braços les nostres petites.