Som
Al cap d’uns dies ens va trucar una noia per quedar amb nosaltres i veure com podríem fer les gravacions. El mateix dilluns que ens van trucar van venir a casa l’Anna i la Laia i vam estar parlant del nostre cas, de què podíem fer, de com, dels horaris,... En seguida vam quedar d’acord.
El dijous d’aquella mateixa setmana van venir a fer una primera gravació a Nexe perquè coincidia amb el Grup del Dijous i van trobar molt interessant de poder venir a filmar-ho. Primer van parlar amb l’Àngels i després ens va tocar a nosaltres i a alguns pares assistents a la reunió. Van ser les primeres paraules davant de la càmera una mica nerviosos. Posteriorment el grup es va desenvolupar amb normalitat.
Ja dilluns, vam quedar a primera hora de la tarda per anar a Sant Joan de Déu per gravar amb la doctora Pineda. Vam simular una visita per enregistrar unes imatges i després d’algunes preguntes, li van fer una entrevista a la doctora.
Dimarts va ser un dia llarg. A dos quarts de vuit del matí truquen a casa. Arriba la càmera i la veritat és que aquesta hora ja estem en marxa. La Noa i la Jana estan a mig esmorzar. Seguim amb “normalitat” la rutina diària i la càmera va i ve d’aquí cap allà i les preguntes es van succeint una darrera l’altra. Mig adormits encara, anem contestant com podem. Marxem cap a on ens recull el transport amb la càmera enganxada a nosaltres. Carreguem les nenes i les dues reporteres marxen amb elles cap a Nexe, perquè aprofitaran el matí per gravar-les a l’escola. A la tarda anem a recollir-les amb la càmera ja amb nosaltres. Gravem la rebuda i la tornada cap a casa. Al poc d’arribar, ve l’àvia Lupe que ens ajudarà amb el berenar de les petites. Les reporteres aprofiten per fer-li quatre preguntes i gravar unes imatges. Havent berenat sortim a fer unes fotos de carnet que necessitem per demanar la tarja d’aparcament i la càmera no es separa de nosaltres ni un moment. Al vespre comencem a fer el sopar i a preparar el bany. Ara venen els iaios que també reben el seu interrogatori. Per la resta tot segueix el seu curs habitual, però amb més llum (focus) i una càmera.
Dimecres al matí venen a gravar a la feina de la Nuri. Em
Divendres venen abans de recollir les nenes i ens fan un tercer grau sobre tot el nostre cas, des del principi fins avui. Potser és el més dur, però també deu ser l’imprescindible per poder fer un reportatge amb una mica de cara i ulls. Sortim a passejar amb uns amics que tenen una nena d’un mes i ens trobem al parc amb un cosí nostre que té dos nens: el Jan de 3 anys, fillol del Jordi, i el Pau de 10 mesos. Hi ha quatre preguntetes per a tots, alguns plans per aquí i per allà. I finalment acabem. Quedem que ens trucaran per venir un dia a donar-nos una còpia del reportatge i ens acomiadem.
Per fi hem acabat, i és que al principi t’ho agafes amb gràcia però la veritat és que al final acabes una mica atabalat, perquè les setmanes ja són dures per si soles i només falta una càmera corrent darrera teu i fen-te preguntes. Sense massa expectatives creades i amb la sensació d’haver sobreviscut prou decentment a la situació, només ens resta esperar a veure el resultat que veurem el dia de l’emissió com tothom. Segur que ens hem deixat coses al tinter i segur que després només sortirà el que elles considerin oportú, però ens quedem amb la sensació de que hem fet el que hem pogut.
Sóc la Jana Primola Pineda : amb lo tranquil·leta i bé que estava jo a classe. A sobre, quan arribem i comencen a filmar, la Noa va i s’adorm i em toca a mi menjar-me el “marrón” de la gravació. A més a més tot és una farsa, perquè vam fer veure que em visitava i era mentida: això de la tele està tot manipulat. Dimarts es presenten les dues noies a les set i mitja del matí, com si no hi hagués més hores per gravar. Aquest dia no ens les vam treure de sobre en tota la jornada. Van venir al cole amb nosaltres i ens van estar seguint amb les càmeres per tot arreu i així no es pot treballar: em sentia pressionada. A la tarda també van venir perquè ens havien de fer unes fotos: amb tantes càmeres semblava una roda de premsa del Josep Guardiola. I a la nit també ens van gravar banyant-nos: quina poca intimitat. Jo vaig començar a sopar, però a mig àpat em vaig adormir i au, ja s’apanyaran. Divendres a la tarda, per fi, ja vam acabar amb aquesta història. Vam anar a passejar al parc amb la col·leguilla Aina i els cosinets Jan i Pau. Aquí ja no ens van atabalar gaire, menys mal, i es van acomiadar. Però diu que encara han de tornar a casa a portar-nos un còpia del reportatge: com vinguin amb càmeres no els hi obro la porta.
NOTA: Aquest article ha estat escrit abans d’haver vist el reportatge.
NOTA 2: Podeu veure el reportatge en el següent enllaç:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada