del 4 al 8 de desembre de 2009 (visita als bombers)

Hola col·leguis!

Ja sabeu qui sóc: la Jana.

Jo vaig començar aquest cap de setmana el divendres: quatre dies és poc per a mi i així vaig fer cinc dies de festa. M’estic tornant una especialista en fer campanes. Tenia la famosa videofluoroscòpia a Sant Joan de Déu i em vaig passar tot el matí i part de la tarda allí. I la vaig liar. Fins a les 14 hores no vam començar la prova i jo aquella hora ja estava dormida com una soca. Em van ficar una xeringa a la boca i em van injectar el menjar semifluid. Vaig aspirar una mica de menjar i van anul·lar la prova de seguida. El metge em volia posar el botó gàstric allà mateix. Vam haver de marxar corrents perquè la Noa arribava a casa a les quatre i sinó no arribaríem a recollir-la. Al bany i al sopar van aparèixer els iaios que sempre venen a ajudar.

Dissabte ens vam llevar una mica més tard i amb molts mocs. El matí vam estar amb el papa preparant totes les coses per anar a dinar a casa l’àvia Lupe: el que fan els papes per no cuinar. Vam menjar molt bé i vam fer la nostra corresponent migdiada. Els papes es van escapar a la tarda a comprar quatre cosetes i nosaltres vam estar amb els avis i la besàvia que ens van fer molts mimos i ens van donar de berenar. Al vespre van venir els papes i cap a casa a sopar amb els iaios.

Diumenge al matí, el papa treballava i vam anar la Noa, la mama, l’àvia Lupe, una amiga de la mama, els veïns de baix de casa que tenen dos nens (l’Aleix i l’Ot) i jo al parc de bombers del papa a Sant Andreu. A l’Aleix li encanten els bombers i vam aprofitar per dur-lo. El meu papa és bomber i el seu parc és molt xulo. Hi ha molts camions i ens els va ensenyar. I vam pujar a l’escala fins a dalt de tot (més de 35 metres d’alçada). Quan l’àvia ens va veure pujar tant amunt, una mica més i li agafa un “patatús”.

També vaig pujar-me a la moto del papa que es pensa que té una supermoto i és un mindundi: jo ja li vaig dir que com a mínim se l’havia de comprar de 1000 centímetres cúbics.

Jo estava molt atenta de tot, en canvi la Noa va estar tota la visita adormida. A l’hora de marxar em vaig tirar amb el papa per la famosa barra de bombers.

Va ser molt guai i l’Aleix va al·lucinar molt.

Va ser un matí genial. Llavors vam marxar cap a casa l’àvia a dinar: vaja que els papes no cuinen un dinar el cap de setmana ni que els matin. Vam fer una bona migdiada al puf que tenim a casa l’àvia. Vam berenar bé i sense enredar gaire se’ns va fer l’hora del bany i de sopar.

Dilluns al matí els papes tenien previst marxar a Capafonts a passar un parell de dies amb el padrí i la Marta que ja coneixeu de l’anterior diari que vaig escriure. Però em vaig encarregar personalment de boicotejar l’escapada, je, je,je,... Vaig tenir a la mama desperta quasi tota la nit, amb molts mocs: em costava respirar. Quan va arribar el papa a quarts de nou, em va trobar amb la mama al llit. En seguida van anul·lar la sortida de dos dies. Vam esmorzar i després de comprovar que estava a 38º de febre, els papes van començar amb la teràpia de xoc: Ventolin inhalat, antibiòtic i molta fisio respiratòria.

Vam estar tot el dia a casa calentetes i mimadetes. A la tarda van venir el iaios i els papes es van tornar a escapar a Santa Llúcia. Abans de sopar vaig ajudar a muntar el pessebre: és que si deixo sol al papa, la lia.

Em va quedar xulo, eh?

Dimarts al matí el padrí Dani i la tieta Marta van venir a l’Hospitalet a passar el dia. Ens van donar el dinar i després van menjar amb els papes.

A la tarda va venir l’àvia Lupe a donar-nos el berenar mentre els papes acompanyaven els tiets a l’Ikea, perquè havien de comprar un parell de coses pel menjador de casa a Capafonts. Havent sopat vam anar a dormir, però al donar-me l’antibiòtic em vaig despertar i vaig aprofitar per veure l’Entre Línies en directe. Va estar molt bé el reportatge, però ja els hi he dit a les reporteres que aquelles no són hores per fer-nos sortir a la tele. Després d’enredar una bona estoneta, vam anar a dormir, perquè tot i els mocs no em vaig lliurar d’anar al cole: hauré de millorar les meves actuacions.

 

JANA

Una setmaneta de novembre (càmera,... acció!!!)

Som la Núria Martínez i el Jordi Primo, mare i pare de la Noa (aula lila) i la Jana (aula taronja). Ara farà unes setmanes ens van trucar de TV3 per mitjà de l’escola (Nexe) per veure si podien fer un reportatge per a la Marató. Entre espantats i il·lusionats vam dir que sí. Al final, però, ens van dir que ja tenien molts testimonis. Va ser aleshores quan ens van proposar de fer un reportatge per a l’Entre Línies, que s’emetria la mateixa setmana de la Marató.

    Al cap d’uns dies ens va trucar una noia per quedar amb nosaltres i veure com podríem fer les gravacions. El mateix dilluns que ens van trucar van venir a casa l’Anna i la Laia i vam estar parlant del nostre cas, de què podíem fer, de com, dels horaris,... En seguida vam quedar d’acord.

    El dijous d’aquella mateixa setmana van venir a fer una primera gravació a Nexe perquè coincidia amb el Grup del Dijous i van trobar molt interessant de poder venir a filmar-ho. Primer van parlar amb l’Àngels i després ens va tocar a nosaltres i a alguns pares assistents a la reunió. Van ser les primeres paraules davant de la càmera una mica nerviosos. Posteriorment el grup es va desenvolupar amb normalitat.

    Ja dilluns, vam quedar a primera hora de la tarda per anar a Sant Joan de Déu per gravar amb la doctora Pineda. Vam simular una visita per enregistrar unes imatges i després d’algunes preguntes, li van fer una entrevista a la doctora.

Dimarts va ser un dia llarg. A dos quarts de vuit del matí truquen a casa. Arriba la càmera i la veritat és que aquesta hora ja estem en marxa. La Noa i la Jana estan a mig esmorzar. Seguim amb “normalitat” la rutina diària i la càmera va i ve d’aquí cap allà i les preguntes es van succeint una darrera l’altra. Mig adormits encara, anem contestant com podem. Marxem cap a on ens recull el transport amb la càmera enganxada a nosaltres. Carreguem les nenes i les dues reporteres marxen amb elles cap a Nexe, perquè aprofitaran el matí per gravar-les a l’escola. A la tarda anem a recollir-les amb la càmera ja amb nosaltres. Gravem la rebuda i la tornada cap a casa. Al poc d’arribar, ve l’àvia Lupe que ens ajudarà amb el berenar de les petites. Les reporteres aprofiten per fer-li quatre preguntes i gravar unes imatges. Havent berenat sortim a fer unes fotos de carnet que necessitem per demanar la tarja d’aparcament i la càmera no es separa de nosaltres ni un moment. Al vespre comencem a fer el sopar i a preparar el bany. Ara venen els iaios que també reben el seu interrogatori. Per la resta tot segueix el seu curs habitual, però amb més llum (focus) i una càmera.

    Dimecres al matí venen a gravar a la feina de la Nuri. Em fan unes quantes preguntes i graven alguna visita.

    Divendres venen abans de recollir les nenes i ens fan un tercer grau sobre tot el nostre cas, des del principi fins avui. Potser és el més dur, però també deu ser l’imprescindible per poder fer un reportatge amb una mica de cara i ulls. Sortim a passejar amb uns amics que tenen una nena d’un mes i ens trobem al parc amb un cosí nostre que té dos nens: el Jan de 3 anys, fillol del Jordi, i el Pau de 10 mesos. Hi ha quatre preguntetes per a tots, alguns plans per aquí i per allà. I finalment acabem. Quedem que ens trucaran per venir un dia a donar-nos una còpia del reportatge i ens acomiadem.

    Per fi hem acabat, i és que al principi t’ho agafes amb gràcia però la veritat és que al final acabes una mica atabalat, perquè les setmanes ja són dures per si soles i només falta una càmera corrent darrera teu i fen-te preguntes. Sense massa expectatives creades i amb la sensació d’haver sobreviscut prou decentment a la situació, només ens resta esperar a veure el resultat que veurem el dia de l’emissió com tothom. Segur que ens hem deixat coses al tinter i segur que després només sortirà el que elles considerin oportú, però ens quedem amb la sensació de que hem fet el que hem pogut.

    Sóc la Noa Primo (aula lila), i us explicaré com va anar el rodatge del nostre reportatge. El primer dia que em van gravar va ser a Sant Joan de Déu en la visita a la doctora Pineda. Però com que vaig veure que no hi havia maquillatge em vaig adormir com a mesura de protesta. On s’ha vist una estrella com jo sense maquillatge per sortir a la tele. El dimarts, com cada dia, la mama i el papa em van llevar a les set del matí. I a les set i mitja van aparèixer l’Anna i la Laia amb un munt de trastos que deu n’hi do: càmera, focus,..., però maquillatge no en duien. Ens van estar gravant, però és que aquella hora jo tinc son: em desperto el just per esmorzar i cap al cole. Després quan ens van gravar a Nexe, si que em vaig esforçar molt, com una autèntica estrella de Hollywood vaig fer una gran actuació. A la tarda vam anar a fer unes fotos de carnet i just en el moment de fer-me la foto m’adormia: va ser un dia molt dur i estava cansada. Ens van gravar durant el bany. Espero que hagin estat discretes amb aquestes imatges: no vull anar ensenyant les meves vergonyes per la tele. A l’hora de sopar els iaios no estaven per la feina perquè els van cosir a preguntes, i jo tenia gana. I divendres vam acabar amb una passejadeta i un berenar al parc. Van venir l’Aina, que és una amigueta meva de Barcelona, i els cosinets Jan i Pau de Rubí. Ens estimen molt. I van estar gravant les últimes imatges i fent les darreres preguntes. Això ha estat tot, però la pròxima vegada penso exigir un camerino per a mi sola, maquilladora, perruquera i vestuari, que jo ja tinc un “caché”.

    Sóc la Jana Primo (aula taronja), i us explicaré la tabarra que ens van estar donant amb les càmeres durant uns quants dies. Primer de tot ens van gravar un dilluns a primera hora de la tarda i el papa ens va haver de venir a buscar al cole per anar a Sant Joan de Déu a veure la Pineda: amb lo tranquil·leta i bé que estava jo a classe. A sobre, quan arribem i comencen a filmar, la Noa va i s’adorm i em toca a mi menjar-me el “marrón” de la gravació. A més a més tot és una farsa, perquè vam fer veure que em visitava i era mentida: això de la tele està tot manipulat. Dimarts es presenten les dues noies a les set i mitja del matí, com si no hi hagués més hores per gravar. Aquest dia no ens les vam treure de sobre en tota la jornada. Van venir al cole amb nosaltres i ens van estar seguint amb les càmeres per tot arreu i així no es pot treballar: em sentia pressionada. A la tarda també van venir perquè ens havien de fer unes fotos: amb tantes càmeres semblava una roda de premsa del Josep Guardiola. I a la nit també ens van gravar banyant-nos: quina poca intimitat. Jo vaig començar a sopar, però a mig àpat em vaig adormir i au, ja s’apanyaran. Divendres a la tarda, per fi, ja vam acabar amb aquesta història. Vam anar a passejar al parc amb la col·leguilla Aina i els cosinets Jan i Pau. Aquí ja no ens van atabalar gaire, menys mal, i es van acomiadar. Però diu que encara han de tornar a casa a portar-nos un còpia del reportatge: com vinguin amb càmeres no els hi obro la porta.

Núria, Jordi, Noa i Jana

NOTA: Aquest article ha estat escrit abans d’haver vist el reportatge.

NOTA 2: Podeu veure el reportatge en el següent enllaç:

http://noajana.blogspot.com/2011/02/video-entre-linies-2009.html

24 i 25 doctubre de 2009 (casament Xavi - Caroline)

Bonjour!
Sóc la Noa Primo Martínez. M’estalvio les presentacions perquè la meva “estimada” germaneta ja es va encarregar de fer-les (veure diari Jana 11 de setembre: Capafonts).

Aquest ha estat un gran cap de setmana amb princeses, masies antigues i belles històries d’amor. Un cap de setmana que canviarà la vida d’algunes persones. I és que el meu tiet Xavi i la ja meva tieta Caroline s’han casat. Ha estat un cap de setmana molt emotiu i emocionant. Però no avancem esdeveniments i comencem pel principi.

El divendres a la tarda, després d’una dura setmana d’escola la meva germaneta i jo vam estar recuperant forces.

Dissabte per llevar-nos, vam fer una mica més de mandres del que és habitual i és que els nostres papes ens lleven a les 7 del matí per anar al “cole”: potser no cal tan d’hora; és que jo tinc soneta.

Després d’esmorzar no vaig enredar gaire i vaig anar recuperant forces per una banda i acumulant-ne per una altra perquè diumenge teníem casament.

La meva tieta Eva em va donar el dinar. Me’l vaig menjar estupendament ja que el papa m’havia fet una papilla amb la Thermomix que estava boníssima. Justet acabar de dinar, vaig fer una migdiada.

I mireu quins panellets que va fer el papa: tenen bona pinta, eh?

A la tarda, després de berenar vam anar a conèixer la Família de la Caroline que havia vingut pel casament. És que la Caroline és del Québec i només van venir els seus pares, les seves dues germanes amb les seves parelles i una parella d’amics seus. Estaven a casa l’àvia Lupe i vam anar-hi. Els va agradar molt coneixe’ns i vam anar rondant de bracets en bracets, je, je,... No ens enteníem gaire perquè ells parlen “raro”, em sembla que li diuen francès. No sé que deien però com que m’explicaven cosetes i em feien “mimitos” jo ja estava contenta.

Aleshores van decidir d’anar a veure les fonts de Montjuïc i nosaltres com a bones amfitriones de la ciutat els hi vam dur. Va se molt xulo i la música m’agradava molt. La meva germana no es va enterar de res perquè es va adormir. Sempre fa igual, és un cas.
Dissabte ens vam banyar i vam sopar una mica tard. Però un dia és un dia i com que vam canviar l’hora podíem dormir una miqueta més.

I per fi va arribar el gran dia. Ens vam vestir de princeses, nosaltres i la mama, que també anava molt guapa: tothom li va dir. El papa també anava molt elegant i, fins i tot, es va posar corbata: és que era el padrí. Per cert, que aquest padrí va ser una mica pesadet, perquè va voler llegir a la núvia un escrit en francès i tot el dia l’estava repetint. La mama es va haver de prendre uns quants Gelocatils, je, je,...
La mama i el papa van marxar primer perquè havien de portar-li el ram a la núvia i nosaltres ens vam quedar amb els iaios que també anaven molt elegants. Quan va ser l’hora ens van pujar al carruatge reial i ens van portar cap a la parròquia... millor diguem catedral que fa més de reines i princeses.

Quan vam arribar tothom ens deia cosetes. És que anàvem molt guapes, sobretot jo, perquè la meva germana portava un vestit blanc amb topos verds: a qui se li acut, si tothom sap que el verd era el color de la temporada passada, que el color que es porta aquest any és el rosa.

El tiet Xavi anava molt guapo i també duia corbata: no sé si el tornarem a veure mai més amb corbata. Però el millor va ser quan la reina Caroline va entrar a la Catedral. Jo estava molt atenta.

Va sonar la música, tothom es va posar dempeus. Primer van entrar la mare i les germanes de la tieta i darrere seu la Caroline amb el seu papa.

La núvia anava guapíssima, com la princesa que va a buscar el seu príncep a l’altar. Van fer diferents lectures i parlaments: en català i en francès. Però el moment culminant va ser quan la Jana i una servidora vam anar a portar els anells als nuvis. Va ser tan bonic.


Després quan es va acabar la cerimònia vam anar al Parc de Can Buixeres on vam fer tot el recital de fotos i nosaltres vam aprofitar per dinar.

Quan va ser l’hora vam anar cap al restaurant: una bonica masia que encara es conserva a l’Hospitalet molt xula i on es menja molt bé. El menjar estava molt bo i sinó us ho creieu pregunteu-li a la mama pel pernil. Després de l’àpat hi va haver diferents parlaments molt macos i emotius i va ser un dia molt entranyable.

Nosaltres vam berenar i vam anar fent dormidetes.

Va ser un dia molt maco, però molt dur i és que ja se sap que les sabates de boda són molt dures i nosaltres les estrenàvem.

Al vespre vaig escoltar com el Barça li feia mitja dotzena de golets al Saragossa. I després del bany vam sopar i ens vam adormir enseguida: estàvem rebentades.

NOA

del 10 al 13 de setembre de 2009 (Capafonts)

Hola!!! Sóc la Jana Primo Martínez (Aula Taronja).

No Confondre amb la Noa Primo Martínez (Aula Lila), que tot i que a primer cop d’ull ens podem assemblar una miiiiiiica, en realitat som molt diferents.

La meva germana Noa sempre va amb la rialleta a la boca fent-se la simpàtica i per això va a la classe dels “pilotes”.

Jo en canvi sóc més passota i vaig a la classe dels “rebeldes”.

Dijous vam marxar amb el papa a Capafonts, una tranquil·la vil·la situada a prop de Prades rodejada de muntanyes i on han anat a viure els tiets Dani i Marta. No són tiets reals, però com si ho fossin: ens estimen molt!

De fet, en Dani, que és bomber com el meu papa, és el meu padrí.

Vam arribar a quarts d’una i després de dinar i de fer la corresponent migdiada,

vaig ajudar al padrí i al papa a penjar un fanal que hi havia sobre la porta de casa.

Els tiets tenen dos gossos: el Trau i l’Estrip i els vam tocar i acariciar. Són molt guapos i encara que l’Estrip és més llarg que alt és molt divertit i juganer.

Al vespre ens vam banyar, vam sopar i vam anar a dormir com bones nenes.

Divendres al matí el padrí va haver d’anar a Reus a solucionar uns assumptes i de tornada recolliria a la mama que venia en tren fins Alcover. Nosaltres vam aprofitar per anar a l’hort a collir verduretes amb la tieta Marta, la seva mama i el papa.

Vaig collir uns quants tomàquets i carabassons: és que tot ho he der fer jo, eh!

Després vam anar a casa a dinar i a esperar a la mama i el padrí.

Dissabte després d’esmorzar, vam treure els papes a escalar. Si, si, ho heu llegit bé: A ESCALAR! Sempre s’estan queixant que des que ens han tingut ja no escalen, no esquien, no fan muntanya,... doncs au! Per no sentir-los més els vam dur a escalar a Arbolí.

Vam dinar a peu de paret i vam fer la migdiada mentre escalaven.

Al final van caure quatre gotetes i vam sortir cames ajudeu-me.

Llavors a la tarda, després de berenar, el padrí i el papa, que són uns motivats, van sortir a donar una volta amb bicicleta. La tarda va transcórrer tranquil·la i sense incidències remarcables i el bany i el sopar van anar força bé.

Diumenge al matí, el padrí i el papa, que no saben estar-se quiets, van tornar a sortir en bici i els i va caure un aiguat que van tornar xops i bruts de fang, je, je,je,... Els hi està bé per no parar ni un moment.

I això és tot. Havent dinat vam tornar cap a l’Hospitalet, a caseta nostra, després de quatre dies intensos i molt divertits. Ens agrada molt anar a Capafonts perquè és molt tranquil, l’aire és net i pur, no hi ha cobertura de mòbil (molt els pesi als iaios i avis) i els tiets ens estimen i ens mimen molt. Ja veieu que amb aquests papes no parem mai. Fins a la pròxima, em despedeixo:

JANA