Vam fer una curta passejada que el gel va frenar.
Havent dinat, vam recollir i marxarem cadascú cap a casa seva. De baixada, la mama i jo vam pensar que havíem de comunicar-ho els futurs avis i vam decidir organitzar un sopar aquell mateix vespre. Així ho vam fer i trucarem als avis de les dues bandes perquè vinguessin a sopar a casa.
Després de sopar, d’escoltar alguna batalleta de la mili dels avis i d’un parell de patades molt sutilment enviades per la mama, vaig interrompre el sopar per donar la bona nova. La cosa va anar més o menys així: “Si us pensàveu que avui havíeu vingut només a menjar pernil, estàveu equivocats. Si tot va bé a l’agost sereu avis”. I tal i com pertoca en aquests casos l’emoció i l’alegria va ser màxima per uns aprenents d’avis.
Un cop superat el primer impacte, abraçades i petons, vam trucar a la tieta Eva, que va venir volant i que quan li vam confirmar la seva sospita va deixar anar alguna llàgrima d’emoció.
