Abril 2010 (Benvinguts a Holanda)
En la revista "Nexes" que publica l'escola de la Noa i la Jana, i va aparèixer un text que ens va agradar tant, que hem decidit publicar-lo aquí i compartir-lo amb tots vosaltres. Desitgem que us agradi tant com a nosaltres i que us ajudi a mirar la vida amb uns altres ulls.
BENVINGUTS A HOLANDA
Sovint em demanen que descrigui l’experiència de criar un fill amb un discapacitat amb la finalitat que les persones que no han passat per aquesta experiència única l’entenguin i s’imaginin com se sentirien elles. És una cosa així… Esperar un bebè, és con planificar un fabulós viatge de vacances a Itàlia. Compres les guies de viatge i fas plans meravellosos. El Coliseu, el David de Michelangelo, les gòndoles de Venècia. Potser fins i tot aprens algunes frases que et podran ser útils a Itàlia. Tot és molt emocionant. Després d’uns quants mesos d’impacient espera, el dia finalment arriba. Fas les maletes i te’n vas.
Algunes hores després, aterra l’avió. L’hostessa s’acosta i anuncia “Benvinguts a Holanda”. “Holanda?!!” et preguntes, Com Holanda? Jo em vaig apuntar per fer un viatge a Itàlia! Se suposa que hauria de ser a Itàlia! Tota la vida he somiat viatjar a Itàlia! Però hi ha hagut un canvi en els plans de vol. L’avió ha aterrat a Holanda i allà haurem de romandre. El més important és saber que no t’han dut a un lloc horrible, fastigós, brut, amb pudors, fam i malalties. Només és un lloc diferent. Així és que hauràs de sortir i comprar noves guies. Hauràs d’aprendre un idioma completament diferent. Coneixeràs gent nova que, d’altra manera, mai no hauries conegut. Només és un lloc diferent. El ritme és més lent que a Itàlia, menys extravagant que a Itàlia. Però després de ser-hi un temps i recobrar l’alè, contemplaràs el teu entorn i començaràs a veure que Holanda té molins de vent, que Holanda té tulipes i que Holanda, fins i tot té Rembrandts.
Però totes les persones que coneixes estan ocupades anant i venint d’Itàlia... i presumint de l’estada meravellosa que van passar allà. I tu durant la resta de la teva vida diràs: si aquell era el meu destí! Allò és el que havia planejat! I aquest dolor d’això mai, però és que mai, mai, mai no desapareixerà del tot... perquè la pèrdua d’aquest somni és una pèrdua molt significada.
Però si esmerces la vida en el dol per no haver arribat a Itàlia, pot passar que mai no et sentis lliure per gaudir d’aquelles coses tan especials, tan precioses que té Holanda.
Algunes hores després, aterra l’avió. L’hostessa s’acosta i anuncia “Benvinguts a Holanda”. “Holanda?!!” et preguntes, Com Holanda? Jo em vaig apuntar per fer un viatge a Itàlia! Se suposa que hauria de ser a Itàlia! Tota la vida he somiat viatjar a Itàlia! Però hi ha hagut un canvi en els plans de vol. L’avió ha aterrat a Holanda i allà haurem de romandre. El més important és saber que no t’han dut a un lloc horrible, fastigós, brut, amb pudors, fam i malalties. Només és un lloc diferent. Així és que hauràs de sortir i comprar noves guies. Hauràs d’aprendre un idioma completament diferent. Coneixeràs gent nova que, d’altra manera, mai no hauries conegut. Només és un lloc diferent. El ritme és més lent que a Itàlia, menys extravagant que a Itàlia. Però després de ser-hi un temps i recobrar l’alè, contemplaràs el teu entorn i començaràs a veure que Holanda té molins de vent, que Holanda té tulipes i que Holanda, fins i tot té Rembrandts.
Però totes les persones que coneixes estan ocupades anant i venint d’Itàlia... i presumint de l’estada meravellosa que van passar allà. I tu durant la resta de la teva vida diràs: si aquell era el meu destí! Allò és el que havia planejat! I aquest dolor d’això mai, però és que mai, mai, mai no desapareixerà del tot... perquè la pèrdua d’aquest somni és una pèrdua molt significada.
Però si esmerces la vida en el dol per no haver arribat a Itàlia, pot passar que mai no et sentis lliure per gaudir d’aquelles coses tan especials, tan precioses que té Holanda.
*Emily Perl Kingsley (1987), Wellcome to Holland. Drets reservats. L’autora és escriptora de literatura juvenil i guionista de Barri Sèsam. Té un fill amb la síndrome de Down. Traducció M. Roca.
30 i 31 de gener de 2010 (Per casa)
Hola família!
Aquest cap de setmana ha estat molt tranquil·let, però ens ha anat molt bé per reflexionar una mica, recuperar forces de tota la setmana i carregar piles per la següent.
Noa
del 4 al 8 de desembre de 2009 (visita als bombers)
Hola col·leguis!
Ja sabeu qui sóc: la Jana.
Jo vaig començar aquest cap de setmana el divendres: quatre dies és poc per a mi i així vaig fer cinc dies de festa. M’estic tornant una especialista en fer campanes. Tenia la famosa videofluoroscòpia a Sant Joan de Déu i em vaig passar tot el matí i part de la tarda allí. I la vaig liar. Fins a les 14 hores no vam començar la prova i jo aquella hora ja estava dormida com una soca. Em van ficar una xeringa a la boca i em van injectar el menjar semifluid. Vaig aspirar una mica de menjar i van anul·lar la prova de seguida. El metge em volia posar el botó gàstric allà mateix. Vam haver de marxar corrents perquè
Dissabte ens vam llevar una mica més tard i amb molts mocs. El matí vam estar amb el papa preparant totes les coses per anar a dinar a casa l’àvia Lupe: el que fan els papes per no cuinar. Vam menjar molt bé i vam fer la nostra corresponent migdiada. Els papes es van escapar a la tarda a comprar quatre cosetes i nosaltres vam estar amb els avis i la besàvia que ens van fer molts mimos i ens van donar de berenar. Al vespre van venir els papes i cap a casa a sopar amb els iaios.
Diumenge al matí, el papa treballava i vam anar 
També vaig pujar-me a la moto del papa que es pensa que té una supermoto i és un mindundi: jo ja li vaig dir que com a mínim se l’havia de comprar de 1000 centímetres cúbics.
Jo estava molt atenta de tot, en canvi la Noa va estar tota la visita adormida. A l’hora de marxar em vaig tirar amb el papa per la famosa barra de bombers.
Va ser molt guai i l’Aleix va al·lucinar molt.
Va ser un matí genial. Llavors vam marxar cap a casa l’àvia a dinar: vaja que els papes no cuinen un dinar el cap de setmana ni que els matin. Vam fer una bona migdiada al puf que tenim a casa l’àvia. Vam berenar bé i sense enredar gaire se’ns va fer l’hora del bany i de sopar.
Dilluns al matí els papes tenien previst marxar a Capafonts a passar un parell de dies amb el padrí i Vam estar tot el dia a casa calentetes i mimadetes. A la tarda van venir el iaios i els papes es van tornar a escapar a Santa Llúcia. Abans de sopar vaig ajudar a muntar el pessebre: és que si deixo sol al papa, la lia.
Em va quedar xulo, eh?
Dimarts al matí el padrí Dani i la tieta Marta van venir a l’Hospitalet a passar el dia. Ens van donar el dinar i després van menjar amb els papes.
A la tarda va venir l’àvia Lupe a donar-nos el berenar mentre els papes acompanyaven els tiets a l’Ikea, perquè havien de comprar un parell de coses pel menjador de casa a Capafonts. Havent sopat vam anar a dormir, però al donar-me l’antibiòtic em vaig despertar i vaig aprofitar per veure l’Entre Línies en directe. Va estar molt bé el reportatge, però ja els hi he dit a les reporteres que aquelles no són hores per fer-nos sortir a la tele. Després d’enredar una bona estoneta, vam anar a dormir, perquè tot i els mocs no em vaig lliurar d’anar al cole: hauré de millorar les meves actuacions.
JANA
Una setmaneta de novembre (càmera,... acció!!!)
Som
Al cap d’uns dies ens va trucar una noia per quedar amb nosaltres i veure com podríem fer les gravacions. El mateix dilluns que ens van trucar van venir a casa l’Anna i la Laia i vam estar parlant del nostre cas, de què podíem fer, de com, dels horaris,... En seguida vam quedar d’acord.
El dijous d’aquella mateixa setmana van venir a fer una primera gravació a Nexe perquè coincidia amb el Grup del Dijous i van trobar molt interessant de poder venir a filmar-ho. Primer van parlar amb l’Àngels i després ens va tocar a nosaltres i a alguns pares assistents a la reunió. Van ser les primeres paraules davant de la càmera una mica nerviosos. Posteriorment el grup es va desenvolupar amb normalitat.
Ja dilluns, vam quedar a primera hora de la tarda per anar a Sant Joan de Déu per gravar amb la doctora Pineda. Vam simular una visita per enregistrar unes imatges i després d’algunes preguntes, li van fer una entrevista a la doctora.
Dimarts va ser un dia llarg. A dos quarts de vuit del matí truquen a casa. Arriba la càmera i la veritat és que aquesta hora ja estem en marxa. La Noa i la Jana estan a mig esmorzar. Seguim amb “normalitat” la rutina diària i la càmera va i ve d’aquí cap allà i les preguntes es van succeint una darrera l’altra. Mig adormits encara, anem contestant com podem. Marxem cap a on ens recull el transport amb la càmera enganxada a nosaltres. Carreguem les nenes i les dues reporteres marxen amb elles cap a Nexe, perquè aprofitaran el matí per gravar-les a l’escola. A la tarda anem a recollir-les amb la càmera ja amb nosaltres. Gravem la rebuda i la tornada cap a casa. Al poc d’arribar, ve l’àvia Lupe que ens ajudarà amb el berenar de les petites. Les reporteres aprofiten per fer-li quatre preguntes i gravar unes imatges. Havent berenat sortim a fer unes fotos de carnet que necessitem per demanar la tarja d’aparcament i la càmera no es separa de nosaltres ni un moment. Al vespre comencem a fer el sopar i a preparar el bany. Ara venen els iaios que també reben el seu interrogatori. Per la resta tot segueix el seu curs habitual, però amb més llum (focus) i una càmera.
Dimecres al matí venen a gravar a la feina de la Nuri. Em
Divendres venen abans de recollir les nenes i ens fan un tercer grau sobre tot el nostre cas, des del principi fins avui. Potser és el més dur, però també deu ser l’imprescindible per poder fer un reportatge amb una mica de cara i ulls. Sortim a passejar amb uns amics que tenen una nena d’un mes i ens trobem al parc amb un cosí nostre que té dos nens: el Jan de 3 anys, fillol del Jordi, i el Pau de 10 mesos. Hi ha quatre preguntetes per a tots, alguns plans per aquí i per allà. I finalment acabem. Quedem que ens trucaran per venir un dia a donar-nos una còpia del reportatge i ens acomiadem.
Per fi hem acabat, i és que al principi t’ho agafes amb gràcia però la veritat és que al final acabes una mica atabalat, perquè les setmanes ja són dures per si soles i només falta una càmera corrent darrera teu i fen-te preguntes. Sense massa expectatives creades i amb la sensació d’haver sobreviscut prou decentment a la situació, només ens resta esperar a veure el resultat que veurem el dia de l’emissió com tothom. Segur que ens hem deixat coses al tinter i segur que després només sortirà el que elles considerin oportú, però ens quedem amb la sensació de que hem fet el que hem pogut.
Sóc la Jana Primola Pineda : amb lo tranquil·leta i bé que estava jo a classe. A sobre, quan arribem i comencen a filmar, la Noa va i s’adorm i em toca a mi menjar-me el “marrón” de la gravació. A més a més tot és una farsa, perquè vam fer veure que em visitava i era mentida: això de la tele està tot manipulat. Dimarts es presenten les dues noies a les set i mitja del matí, com si no hi hagués més hores per gravar. Aquest dia no ens les vam treure de sobre en tota la jornada. Van venir al cole amb nosaltres i ens van estar seguint amb les càmeres per tot arreu i així no es pot treballar: em sentia pressionada. A la tarda també van venir perquè ens havien de fer unes fotos: amb tantes càmeres semblava una roda de premsa del Josep Guardiola. I a la nit també ens van gravar banyant-nos: quina poca intimitat. Jo vaig començar a sopar, però a mig àpat em vaig adormir i au, ja s’apanyaran. Divendres a la tarda, per fi, ja vam acabar amb aquesta història. Vam anar a passejar al parc amb la col·leguilla Aina i els cosinets Jan i Pau. Aquí ja no ens van atabalar gaire, menys mal, i es van acomiadar. Però diu que encara han de tornar a casa a portar-nos un còpia del reportatge: com vinguin amb càmeres no els hi obro la porta.
NOTA: Aquest article ha estat escrit abans d’haver vist el reportatge.
NOTA 2: Podeu veure el reportatge en el següent enllaç:
24 i 25 doctubre de 2009 (casament Xavi - Caroline)
Bonjour!
Sócla Noa Primo
Sóc
Aquest ha estat un gran cap de setmana amb princeses, masies antigues i belles històries d’amor. Un cap de setmana que canviarà la vida d’algunes persones. I és que el meu tiet Xavi i la ja meva tieta Caroline s’han casat. Ha estat un cap de setmana molt emotiu i emocionant. Però no avancem esdeveniments i comencem pel principi.
El divendres a la tarda, després d’una dura setmana d’escola la meva germaneta i jo vam estar recuperant forces.
Després d’esmorzar no vaig enredar gaire i vaig anar recuperant forces per una banda i acumulant-ne per una altra perquè diumenge teníem casament.
La meva tieta Eva em va donar el dinar. Me’l vaig menjar estupendament ja que el papa m’havia fet una papilla amb la Thermomix que estava boníssima. Justet acabar de dinar, vaig fer una migdiada.
I mireu quins panellets que va fer el papa: tenen bona pinta, eh?
Aleshores van decidir d’anar a veure les fonts de Montjuïc i nosaltres com a bones amfitriones de la ciutat els hi vam dur. Va se molt xulo i la música m’agradava molt. La meva germana no es va enterar de res perquè es va adormir. Sempre fa igual, és un cas.Dissabte ens vam banyar i vam sopar una mica tard. Però un dia és un dia i com que vam canviar l’hora podíem dormir una miqueta més.
I per fi va arribar el gran dia. Ens vam vestir de princeses, nosaltres i la mama, que també anava molt guapa: tothom li va dir. El papa també anava molt elegant i, fins i tot, es va posar corbata: és que era el padrí. Per cert, que aquest padrí va ser una mica pesadet, perquè va voler llegir a la núvia un escrit en francès i tot el dia l’estava repetint. La mama es va haver de prendre uns quants Gelocatils, je, je,...La mama i el papa van marxar primer perquè havien de portar-li el ram a la núvia i nosaltres ens vam quedar amb els iaios que també anaven molt elegants. Quan va ser l’hora ens van pujar al carruatge reial i ens van portar cap a la parròquia... millor diguem catedral que fa més de reines i princeses.
El tiet Xavi anava molt guapo i també duia corbata: no sé si el tornarem a veure mai més amb corbata. Però el millor va ser quan la reina Caroline va entrar a la Catedral. Jo estava molt atenta.
Va sonar la música, tothom es va posar dempeus. Primer van entrar la mare i les germanes de la tieta i darrere seu la Caroline amb el seu papa.
La núvia anava guapíssima, com la princesa que va a buscar el seu príncep a l’altar. Van fer diferents lectures i parlaments: en català i en francès. Però el moment culminant va ser quan la Jana i una servidora vam anar a portar els anells als nuvis. Va ser tan bonic.
Després quan es va acabar la cerimònia vam anar al Parc de Can Buixeres on vam fer tot el recital de fotos i nosaltres vam aprofitar per dinar.
Després quan es va acabar la cerimònia vam anar al Parc de Can Buixeres on vam fer tot el recital de fotos i nosaltres vam aprofitar per dinar.
Quan va ser l’hora vam anar cap al restaurant: una bonica masia que encara es conserva a l’Hospitalet molt xula i on es menja molt bé. El menjar estava molt bo i sinó us ho creieu pregunteu-li a la mama pel pernil. Després de l’àpat hi va haver diferents parlaments molt macos i emotius i va ser un dia molt entranyable. Nosaltres vam berenar i vam anar fent dormidetes.
Va ser un dia molt maco, però molt dur i és que ja se sap que les sabates de boda són molt dures i nosaltres les estrenàvem.
Al vespre vaig escoltar com el Barça li feia mitja dotzena de golets al Saragossa. I després del bany vam sopar i ens vam adormir enseguida: estàvem rebentades.NOA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)