31-12 de 2007 i 1-1 de 2008 (Cap d’Any)

Decidim quedar-nos a casa. Normalment passem aquesta nit a casa de la tieta-àvia Carme, però no tenim gaires ànims i creiem que també serà el millor per a les nostres nenes. “Cel·lebrem” el Cap d’Any a casa sense gaire a destacar, planant sobre nosaltres la fosca ombra de la desgràcia.
Esperàvem amb il·lusió els nostres primers Nadals amb fills; havien de ser tan especials i tan feliços. Quina amalgama de sentiments tan estranys ens recorren el nostre cos. Què diferents havien de ser aquestes festes.

24, 25 i 26-12 de 2007 (Nadals)

Anem molt perduts. Molta informació en molt poques hores. Massa preguntes sense resposta corren pel nostre cap a una velocitat increïble. Males dates les nadalenques per bellugar-se, aconseguir informació, ajuda,... Comencem a caminar per un camí difícil ple de pors,de negació, de falses esperances, de tants sentiments i tantes emocions molts cops contraposats. Parlem, parlem molt entre nosaltres, intentem plantejar totes les hipòtesis, donem moltes voltes a les coses.
Intentem passar els Nadals amb la màxima normalitat possible: en família. Ens reunim el 24 al vespre per fer cagar el Tió a casa els avis Lupe i Carles, el 25 dinem a casa dels iaios Antònia i Evarist i el 26 tornem a dinar amb tota la família a casa els avis Lupe i Carles.

20 i 21-12 de 2007 (Males notícies)

El dia 20 ens presentem d’urgències a Sant Joan de Déu. Després de la corresponent espera, ens atenen. Fan baixar un neuropediatra que s’encarrega d’informar-nos que les nostres dues filles tenen una encefalopatia. Ell aboga per una possible leucomalàsia periventricular deguda a una anòxia interuterina (falta d’oxigen en algun moment durant l’embaràs). Ens diu que tornem a l’endemà directament a la planta de neuropediatria.Així ho fem. El 21 estem allí com un clau. Ens passem una bona estona en una sala d’espera força desoladora. Comencem a prendre consciència de la situació. Quan, per fi ens toca, tornen a examinar les nenes i ens quasi asseguren que tenen una leucomalàsia periventricular. Ens programen un munt de proves i d’anàlisis i ens posem en contacte amb el CDIAP (centre de desenvolupament infantil i atenció precoç) de l’Hospitalet: Baula.

12-11 al 19-12 de 2007 (La cosa no va bé)

Les coses no milloren. De fet, empitjoren. Les nits sense dormir es succeeixen i els plors es fan habituals. Algunes visites a Sant Joan de Déu no ens han solucionat res.
Força desesperats anem a parar a una pediatra – homeòpata de Cornellà. Després d’una visita de dues hores acaba veient alguna cosa que no li agrada i ens fa un informe perquè ens visiti d’urgència un neuropediatra del ja famós, a les nostres vides, Hospital de Sant Joan de Déu.

NOTA

JA TORNEM A SER AQUÍ. DESPRÉS D'UNA ATURADA DE QUASI UN ANY, ENS TORNEM A POSAR EN MARXA.
QUAN VAM COMENÇAR A ESCRIURE AQUEST BLOG HO VAM FER AMB GRAN IL·LUSIÓ I AMB LA INTENCIÓ DE TENIR UN GRAN RECORD, TANT NOSALTRES COM LES NOSTRES FILLES I QUE LA GENT QUE ESTÀ LLUNY POGUÉS ANAR VEIENT EL QUÈ ANÀVEM FENT. A MÉS A MÉS, MITJANÇANT LES FOTOGRAFIES PODER ANAR SEGUINT COM CREIXEN LES NOSTRES PETITONES.
PERÒ AVIAT FARÀ UN ANY VAM PATIR UNA FORTA PATACADA QUE ENS VA DEIXAR MOLT DESCOL·LOCATS I DESPRÉS DE QUASI UN ANY DE PATIMENT I D'HAVER ACONSEGUIT SUPERAR EL TRÀNGOL, HEM VOLGUT RECUPERAR LA MÉS ABSOLUTA DE LES NORMALITATS, ENTRE LES QUALS ESTÀ INCLOSA LA POSADA AL DIA I CONTINUACIÓ D'AQUEST BLOG. PODREU ANAR VEIENT QUE HEM PASSAT UNS TEMPS MOLTS DIFÍCILS QUE ENS HAN FET CRÉIXER I MADURAR A MARXES FORÇADES. SEGURAMENT HI HA CERTS ASPECTES QUE HAN CANVIAT EN NOSALTRES. TOT I AIXÍ NO HEM PERDUT EL NOSTRE ESPERIT.
ENS AGRADARÀ TENIR-VOS DE NOU VISITANT AQUESTES PÀGINES SEGUINT LES NOSTRES PERIPÈCIES I VEIENT COM CREIXEN LES NOSTRES BALDUFES.